La
companyia El Dit al Nas va néixer cap a finals del 2011 de les ganes
d'en Fèlix Cucurull de sortir al carrer a cantar cançons per a la
mainada. L'Ivo de seguida es va afegir a la idea, tot i que la seva
arrítmia musical i la seva veu desafinada li aconsellaven el
contrari.
Després
de diversos assajos encara recordats pel veïnat d'Arenys de Mar, van
decidir demanar l'ajuda de l'Ot i en Lou, dos estrelles del Rock que
catapultarien el grup fins a la placeta de Sinera. I és així que va
néixer el projecte “Cançons de plaça i cantonada”.
Amb
el temps, després de ser foragitats massa vegades per l'autoritat de
diferents pobles del Maresme, van acceptar que el noi de la Mandolina
(Fina) s'incorporés a l'equip i aportés el seny del bon científic
i les poques paraules. Diuen que el noi mai va dir que si... ni que
no... de fet mai va dir res, però el grup va entendre el seu silenci
com una afirmació.
Després
de les cantonades van venir les places, les escoles, les fires, les
mostres, les festes majors, els pavellons... fins el dia d'avui, que
ja tenim fins i tot un blog.
Què
és el que vindrà ara? Quins nous projectes encetaran aquesta colla?
Si
voleu saber més sobre els responsables de tanta ballaruca...
Ot
Ribot de Cantalotoulus. Fill de mariner català i mare grega, ja de
ben petit fa sentir la seva singular veu per places i tavernes dels
pobles mediterranis. Cantant format al carrer ha col·laborat amb
grans artistes de l'escena musical. El conegudíssim duet que va
formar a finals dels 70 amb Pop Dylam, el portà de gira per les
principals ciutats del sistema solar. Diuen d'ell que va ser
influència vocal de Tom Guaits, Trina Tarner, Jim Borrissol i
Callejon de la Isla, entre altres.
Artista
inquiet que mai ha volgut lligar-se a discogràfiques, ha re-inventat
sempre les seves interpretacions que acostumen a ser fresques,
espontànies i d'una intensitat esfereïdora.
Lou
Mitel Comballa. Criat als carrerons de la ciutat de Nàpols, de
seguida va demostrar les seves qualitats artístiques i es va
transformar en l'autèntic músic de carrer. Sol·licitat pels grans
intèrprets internacionals, ha defugit sempre la fama i la pompositat
de la indústria de l'espectacle.
L'ombra
dels carrers és el seu hàbitat natural i pot presumir de tenir el
rècord Guiness de cantonades gastades.
Alfred
Bon Acara. Sortit de qui sap on, un dia qualsevol, ves a saber en
quin indret, en tombar una cantonada va ensopegar amb l'Ot i en Lou,
i de l'ensurt i la trompada, va quedar del tot enredat amb les cordes
de la guitarra. Van trigar tres dies a desentortolligar-lo. Des
d'aleshores no ha pogut desenganxar-se d'aquesta parella artística,
seguint-los allí on vagin, fent de representant, de presentador, de
despertador o d'allò que calgui.
D'aquesta experiència només n'ha
tret maldecaps i un enganxifós refredat que de tant esternudar el fa
posar de color blau.
El
Noi de la Mandolina (fina). Personatge del qual desconeixem el seu
veritable nom i la seva procedència. Presumeix, però de tenir
deformació científica rebuda a les prestigioses facultats de Harvey
i Keitel. És autor (o això entenem) del llibre “La música i la
recreació quàntica dels sons en una proveta”. Home de poques
paraules, aficionat al feltre i a tota mena de mudismes musicals, ha
trobat en la mandolina un mitjà de comunicació i expressió adient
a les seves necessitats artrítiques.